San Rafael del Río és un poble amb carrers amples i cases de poca alçada ordenades, senzilles però ben conservades. Alguns tenen sostres amb enreixats que protegeixen de la calor. Tot plegat vol dir que quan camines tens la sensació de poble. Si ho fas en silenci, sentiràs una gran varietat d'ocells, molt més si camines pel riu. Una zona de socialització de gossos ben equipada, diverses places amb jocs infantils, un circuit saludable, ombra, bancs i fonts converteixen el nucli urbà en un entorn agradable. A més, si ets amant de la fotografia, trobaràs racons interessants per fotografiar.
A la plaça de l'Església s'alça l'església parroquial de Sant Rafael i el seu campanar, classificat com a Bé de Rellevància Local. L'església actual és un edifici integrat a la plaça com un més. El cos quadrat de l'església segueix l'estil de les cases de poble i els magatzems agrícoles: línies sòbries i arrebossat exterior. No és l'església original, que es va construir entre 1882 i 1890. Al costat, destaca dels edificis del voltant el campanar quadrat, amb dues campanes i un petit pis superior rodó. És del 1949. L'antiga església estava formada per una nau central i diversos altars als laterals i la seva façana acabava amb una façana triangular i una creu al damunt, culminant amb la coberta a dues aigües. Abans havia tingut un campanar d'espadanya amb una sola campana. L'any 1968 es va iniciar la restauració de l'església. Només queda la porta de fora.
Segueix l'estil de línies sòbries de cases de poble
La plaça de l'Església és un entorn en què l'arquitectura popular del segle XX es combina amb un gran banc de «trencadís» clar i alguns enreixats moderns. La instal · lació, amb formes orgàniques, fusta i metall, explica la voluntat de modernitat que té Sant Rafael del Río. És un poble amb una història de gent humil i de vida rural compromesa amb el contrast entre els edificis austers de la vila i les incorporacions actuals. Tot això converteix l’entorn en un lloc agradable.
Un poble de gent humil i de vida rural.
La plaça de Sant Isidre, al final de Sant Rafael del Río, de camí a Rossell, ofereix un altre oasi al visitant. És una plaça en forma de punta de llança, amb molta ombra gràcies a les moreres i alguns bancs que l'envolten. Un lloc ideal per descansar. Al final, al costat d'una olivera que recorda la riquesa històrica del poble i, alhora, la modernitat, és la muela. Es tracta d'una doble mola que s'utilitzava en un dels vint molins que feien famosa la ciutat. Al mig de les dues grans rodes de pedra hi ha l'antic mecanisme: un engranatge metàl·lic i un embut de fusta, per on s'abocaven les olives. A la base de la roda es pot veure el camí que va prendre l'oli en acabar de prémer-los. Des d'allà va caure als contenidors que el van recollir. És el llegat històric d'un poble dedicat a l'agricultura.
El llegat i la riquesa històrica.
La plaça de la Palmera és un petit racó amb una font. L'actual font, un monòlit de pedra amb dues piques d'aigua, substitueix l'antiga font. L'antiga font, pràctica i amb una font d'aigua potable, servia de font d'aigua per als animals de tir: cavalls, mules... i es feia amb una pedra de molí. Va substituir un de més antic. En l'actual descobriràs flors esculpides i dues sirenes que la culminen abraçant una olla. Podríeu dir que és el record dels nens del poble els que capturaven peixos de la sèquia de reg que passava per sota de la plaça. En realitat, la font es va traslladar de la plaça de l'Església a la plaça de la Palmera.
En l’actual descobriràs flors esculpides i dues sirenes.
Hi ha ombra a la plaça al matí. Tres palmeres i dos arbustos i un banc amb vistes al poble completen aquest petit oasi. Té molta història, sempre ha estat un lloc emblemàtic. Aquesta cantonada havia estat una casa, que va ser enderrocada per construir la plaça i obrir el carrer Nou, un passeig d'acàcies i plàtans que ara ha canviat de nom i és més auster. La palmera que dóna nom a la plaça actual i que ara serveix de rotonda va formar part d'un pati privat fins a finals de la dècada de 1920, quan es va obrir el carrer Nou. A la plaça de la Palmera hi havia el centre republicà i, més tard, el cinema Doré. També es recorda una botiga de queviures. Des del banc, a la dreta, es veurà una casa de 1933 en la qual es descobriran detalls sobris de «art deco» a la façana. Més enllà, el Parc de la Memória.
Tres palmeres, un banc i la font: un oasi.
Per recordar i potenciar les antigues bugaderies, l’entorn d’una d’elles s’ha habilitat en forma de parc urbà que ens ancora fins a l’actualitat. És el Parc de la Memòria: una instal · lació moderna amb línies rectes i geomètriques que inclou un petit passeig amb bancs. El caminant el recorre seguint les jardineres amb plantes autòctones i sota un enreixat metàl·lic. Una barana acabada en vidre, que connecta el parc amb l'entorn, serveix d'introducció a l'antic espai. És un racó per descansar, parlar i tornar al passat.
Una instal · lació moderna que uneix passat i present.
Baixant unes escales trobareu la part del safareig que s'ha conservat: els blocs de pedra inclinats recorden a les dones de Sant Rafael del Río que rentaven roba familiar. L’antiga instal · lació s’ha destacat amb el seu contrast amb la moderna. L'enorme llosa que indica el nom del parc destaca sobre l'històric safareig, que ara és a l'aire lliure i encara està envoltat per un banc de pedra. Des de la sèquia, gràcies a una porta, l'aigua li arribava a totes hores. A Sant Rafael del Río hi havia dues bugaderies públiques, una al cim del poble i l'altra, les bugaderies de sota, a l'actual carrer de Sant Vicent. El que forma part del Parc de la Memòria és el de dalt.
S'ha destacat l'antiga instal·lació.
Dins de l'actual centre de Sant Rafael del Río, darrere de les cases del carrer Sant Vicent i al costat del riu Sénia hi ha les ruïnes de Molí Castell. És el molí més antic de la zona. És de la primera meitat del segle XIV i primer va ser un molí fariner i després un molí d'oli. Ho diuen perquè en algun moment va pertànyer a la família Castell. Es troba a la frontera entre la Comunitat Valenciana i Catalunya i alguns murs de pedra i morter romanen en peu.
L'ordre de Montesa i la de l'Hospital disputaven l'aigua.
Hi ha un document de l'orde de Montesa de l'any 1332 que explica com s'havien de repartir els drets sobre l'aigua del riu Sénia i les sèquies de reg que anaven als camps i molins. L'aigua s'ha de trencar «a la meitat per als molins fariners i els recol·lectors i per regar el bestiar i regar segons el reg que cadascuna de les parts de l'Orde de l'Hospital i Montesa [...] s'han acostumat a tenir». Això per a la part superior del pont. Per la part baixa es va donar preferència a l'aigua que anava a Molí Castell en detriment de la resta i es va ordenar que l'excés d'aigua tornés al riu. Així mateix, es va dictaminar que l'aigua es comparteixi sempre que fos possible per regar el jardí i proveir la resta de molins.
PLA DE DINAMITZACIÓ I GOVERNANÇA TURÍSTICA MAESTRAT, ÀNIMA INTERIOR