Bé de Rellevància Local

Església parroquial de Sant Rafael Arcàngel

A la plaça de l’Església s’erigeix l’església parroquial de Sant Rafael i el seu campanar, catalogats com a Bé de Rellevància Local. L’actual església és un edifici integrat en la plaça com un més. El cos de l’església, quadrat, seguix l’estil de les cases de poble i dels magatzems agrícoles: amb línies sòbries i arrebossat exterior. No és l’església original, que va ser construïda entre 1882 i 1890. Al costat, el campanar de planta quadrada, amb dues campanes i un llanteró rodó, sobresurt dels edificis de l’entorn. És del 1949. L’antiga església estava formada per una nau central i diversos altars en els laterals i la seua fatxada acabava en un frontal triangular i una creu a sobre, culminant la teulada a dos aigües. Anteriorment havia tingut una espadanya amb una sola campana. L’any 1968 es va iniciar la restauració de l’església. De l’exterior només es conserva la porta.

Seguix l’estil de línies sòbries de les cases de pobl.

L’arquitectura popular a la plaça de l’Església

La plaça

La plaça de l’Església és un entorn en què es combina l’arquitectura popular del segle xx amb un gran banc de trencadís clar i uns emparrats moderns. La instal·lació, de formes orgàniques, amb fusta i metall, explica la voluntat de modernitat que té Sant Rafael del Riu. És un poble amb una història de persones humils i de vida rural que aposta pel contrast entre els edificis austers del poble i les incorporacions actuals. Tot junt fa de l’entorn un lloc agradable.

Un poble de persones humils i de vida rural

L’olivera i la mola recorden els antics molins d’oli

Mola de la plaça Sant Isidre

La plaça de Sant Isidre, al final de Sant Rafael del Riu, camí de Rossell, oferix un altre oasi al visitant. És una plaça en forma de punta de llança, amb molta ombra gràcies a les moreres i a uns bancs que l’envolten. Un lloc ideal per a descansar. Al final, al costat d’una olivera que recorda la riquesa històrica del poble i, a la vegada, la modernitat, hi ha la mola. Es tracta d’una mola doble que es feia servir en un dels vint molins que van donar renom al poble. Enmig de les dues grans rodes de pedra hi ha l’antic mecanisme: un engranatge de metall i un embut de fusta, per on es tiraven les olives. En la base de la mola es pot vore el recorregut que feia l’oli en sortir de la premsada. Des d’allà desembocava en els recipients que el recollien. És el llegat històric d’un poble dedicat a l’agricultura.

El llegat i la riquesa històrica.

L’antiga font era un abeurador per a animals

Font de la plaça de la Palmera

La plaça de la Palmera és un raconet amb una font. La font actual, un monòlit de pedra amb dos piques d’aigua, substitueix l’antiga font. L’antiga font, pràctica i amb un sortidor d’aigua potable, servia com a abeurador per als animals de tir: cavalls, muls… i estava feta amb una mola de molí. En substituïa una de més antiga, encara. En l’actual descobriràs flors esculpides i dos sirenes que la culminen tot abraçant un test de flors. Podríem dir que és el record dels xiquets del poble que pescaven peixos de la séquia que passava per sota de la plaça. En realitat, la font es va traslladar des de la plaça de l’Església fins a la plaça de la Palmera.

En l’actual descobriràs flors esculpides i dos sirenes.

Un lloc emblemàtic des de sempre

La Plaça de la palmera

A la plaça hi ha ombra al matí. Tres palmeres i dos arbustos i un banc que mira al poble arrodoneixen este xicotet oasi. Té molta història, és un lloc emblemàtic des de sempre. Este racó havia estat una casa, que es va enderrocar per a fer la plaça i obrir el carrer Nou, un passeig d’acàcies i plataners que ara ha canviat de nom i és més auster. La palmera que dona nom a la placeta actual i que ara fa de rotonda va formar part d’un pati particular fins a finals de la dècada de 1920, quan es va obrir el carrer Nou. A la plaça de la Palmera hi havia hagut el centre republicà i, més endavant, el cine Doré. També es recorda una tenda de comestibles. Des del banc, a la dreta, podràs vore una casa de 1933 en què descobriràs sobris detalls d’art decó a la fatxada. Més enllà, al mateix costat, el Parc de la Memòria.

Tres palmeres, un banc i la font fan del racó un oasi.

El parc urbà per a recordar els antics safarejos

Parc de la Memòria (safarejos)

Per a recordar i realçar els antics safarejos, s’ha habilitat l’entorn d’un d’ells en forma de parc urbà que ens ancora al present. És el Parc de la Memòria: una instal·lació moderna de línies rectes i geomètriques que inclou un xicotet passeig amb bancs. El caminant el recorre seguint les jardineres amb plantes autòctones i sota una emparrada metàl·lica. Una barana acabada en vidre, que uneix el parc amb l’entorn, servix d’introducció a l’espai antic. És un racó per a descansar, parlar i retornar al passat.

Una instal·lació moderna que uneix passat i present.

Hi havia dos safarejos públics

Parc de la Memòria

Baixant unes escales trobaràs la part del safareig que s’ha conservat: els blocs de pedra inclinats recorden les dones de Sant Rafael del Riu que rentaven la roba de la família. S’ha posat en valor l’antiga instal·lació amb el contrast que té amb la moderna. Destaca, sobre el safareig històric, que ara està a l’aire lliure i es troba envoltat, encara, per un banc de pedra, l’enorme llosa que indica el nom del parc. De la séquia del rec, gràcies a una comporta, li arribava aigua a totes hores. A Sant Rafael del Riu hi havia dos safarejos públics, un a la part alta del poble i l’altre, els safarejos de baix, a l’actual carrer Sant Vicent. El que forma part del Parc de la Memòria és el de dalt.

S’ha posat en valor l’antiga instal·lació.

És el més antic de la zona

El Molí Castell

Dins del nucli actual de Sant Rafael del Riu, darrere les cases del carrer Sant Vicent i tocant al riu Sénia hi ha les ruines del Molí Castell. És el més antic de la zona. És de la primera meitat del segle xiv i primer va ser un molí fariner i, després, d’oli. Li diuen així perquè en algun moment va pertànyer a la família Castell. Es troba en la frontera entre la Comunitat Valenciana i Catalunya i en queden dretes algunes parets de pedra i argamassa.

L’ordre de Montesa i el de l’Hospital es disputaven l’aigua.

Hi ha un document de l’Ordre de Montesa de l’any 1332 que parla de com distribuir els drets sobre l’aigua del riu Sénia i els recs que surten cap als camps i molins. L’aigua s’ha de partir «mig per mig per a molins fariners i drapers i per a abeurar bestiar i regar segons el regadiu que cadascuna de les parts de l’Ordre de l’Hospital i de Montesa […] han acostumat a tenir». Això a la part de dalt del pont. A la part de baix, es donava preferència a l’aigua que anava al Molí Castell per sobre de la resta i es manava que l’aigua sobrant retornés al riu. Igualment, se sentenciava que es compartís l’aigua sempre que es pogués per a regar l’horta i abastir els altres molins.